L’àrea de salut és un espai configurat per proporcionar consells i orientació a totes les persones sòcies de la nostra entitat amb independència de la seva diversitat per millorar la seva condició física i psicològica per així tenir una millor qualitat de vida promocionant estils de vida saludables.

L’esport no és  només una forma lúdica d’ocupar el temps lliure de forma activa sinó que, sens dubte, té un efecte potenciador sobre la qualitat de vida de les persones. Quasi la meitat de la població practica de forma activa algun esport però són dades que, si atenem la diversitat, difereixen moltíssim. De fet, només un 6% de les persones amb discapacitat afirmen tenir un estil de vida actiu i, a Catalunya, un 57% es consideren sedentàries. Tot i els beneficis de la pràctica esportiva, les persones amb discapacitat practiquen menys esport que les persones sense discapacitat. A més, la proporció és inversa, com més és el grau de discapacitat menys activitat física es practica. Accedir als centres esportius no sempre és una tasca fàcil i es troben amb limitacions físiques, visuals, auditives o cognitives que impedeixen l’accés a les instal·lacions de forma autònoma i segura. A més, cal tenir en compte les dificultats econòmiques, els pejudicis socials o les dificultats per adaptar els espais. Els reptes i les limitacions per accedir als esports de natura i de muntanya no són menors.

L’esport té un rol potenciador de la qualitat de vida de les persones a més de ser una eina molt forta de cohesió social, autoestima i motivació.

Modalitats d’activitat física i esport:

  • Esport recreatiu: s'enfoca en el lleure, la integració i la relació social, sense la directriu del personal sanitari.
  • Rehabilitació: dota la persona de la màxima mobilitat i ajuda a adaptar-se a l'entorn. S'enfoca a través de la fisioteràpia, els exercicis correctius i en l'enfortiment psíquic a través de guia i psicoteràpia.
  • Esport terapèutic: el seu objectiu és perfeccionar les qualitats desenvolupades a la fase inicial. Tot i que es fa mitjançant jocs o activitats lúdiques, no es tracta de pràctiques competitives. Implica un seguiment conjunt entre el personal sanitari (personal fisioterapeuta, psicòleg, mèdic o especialista de l’esport) i l'especialista en Educació Física per a return to play. Les activitats i/o esports a la naturalesa i/o muntanya són una eina de gran utilitat per a la prevenció, promoció i millora de la salut de les persones. Per aquestes raons volem fer possible que es puguin beneficiar d'això totes les persones que així ho desitgin i necessitin.
  • Esport de competició: en la qualitat competitiva de l'esport es busca, sobretot, l'autosuperació i el desenvolupament personal a través dels èxits, la millora de les marques i una major autonomia.

Activitats esportives a la natura 

Plantejar l’esport o activitats esportives inclusives a la natura o a la muntanya implica dissenyar els mateixos objectius i continguts educatius i esportius per a totes les persones i atendre les peculiaritats i necessitats específiques de tot el col·lectiu perquè hi hagi una equitat d’oportunitats. Això requereix uns coneixements específics que van més enllà dels coneixements tradicionals impartits en les formacions reglades (personal tècnic esportiu de muntanya o CAFE) i no reglades (escola ECAM).

El plantejament de l’esport inclusiu implica oferir activitats i esports on podran accedir persones amb diversitat funcional que poden estar en un procés de rehabilitació. De fet, l’esport té beneficis indiscutibles per a la salut de qualsevol persona i en el cas de persones amb discapacitat pot ajudar al procés de rehabilitació i d’integració social. Cal tenir en compte que per algunes persones no només serà l 'oportunitat de demostrar la seva vàlua en un esport amb la transferència que pot suposar en la seva vida diària sinó que pot arribar a ser i és una important porta d’entrada a la integració social i un camí per a l’acceptació d’una vida que ha canviat. Promou la independència, atorga seguretat, l’autonomia personal, autoestima, superació de les limitacions i desenvolupa valors imprescindibles per la integració social. Això transcendeix a la importància dels recursos humans i materials necessaris (fins i tot dels mateixos materials utilitzats per les activitats com són una cadira Joëlette o una barra direccional) perquè totes les persones puguin desenvolupar la pràctica de les activitats a la natura i a la muntanya amb les millors condicions i seguretat, no només seguretat física sinó també la relacionada amb la psicològica (emocional i cognitiva) i en qualsevol nivell, des de la part recreativa com l’alt rendiment.

Dins de l’ampli concepte de la diversitat funcional trobem diverses possibilitats en funció de la discapacitat o l’afectació i el seu grau d’intensitat o deteriorament. Els beneficis generals són múltiples: físics, psicològics, de socialització, de millora de l’autoestima, superació personal, integració social i benestar vital i millora de la qualitat de vida. A més, caldria enumerar els beneficis personals i individuals de cada persona. Però per a tots els casos, siguin afectacions intel·lectuals, motores o sensorials, perquè hi pugui haver aquests beneficis és recomanable la realització de l’activitat física sempre supervisada per personal professional qualificat i amb els coneixements suficients, necessaris i imprescindibles per al correcte desenvolupament de l’activitat.

Com i quan ajudar a

Fer exercici o activitats a la natura requereix tenir certes capacitats físiques i/o mentals que poden no ser assolides per certes persones. Aquestes mancances poden ser compensades a través d’instruments, tecnologia o de persones externes que supleixin les limitacions de cada una. Fet molt positiu per la persona, ja que li permetrà fer l’activitat que no hagués estat possible en l’absència d’aquestes estratègies. Per aquesta raó, aprofitarem totes les estratègies que tinguem a disposició per tal de compensar la manca de capacitats per poder dur a terme l’activitat amb total seguretat.

No obstant això, cal tenir una consideració: la utilització d’aquestes estratègies poden inhabilitar les mateixes capacitats de la persona. Tanmateix, abans d’utilitzar qualsevol d’aquestes estratègies, cal ser conscient de les capacitats de la persona, aprofitar-les i reforçar-les al màxim. A més, cal buscar que les persones siguin el màxim d’autònomes possibles i prioritzar la mateixa autonomia de la persona per davant de la dependència d’aquestes estratègies.

En cas de necessitar ajuda d’una persona externa, es donarà la mínima ajuda necessària per cobrir la necessitat de la persona, ni més ni menys. Si hi ha la possibilitat de suplir la necessitat amb alguna ajuda tècnica, serà prioritària a l’ajuda d’una persona externa. D’aquesta manera, davant dues activitats es prioritzarà la que pugui fer de manera més activa, encara que li costi més temps i esforç (sempre que estigui dins les seves capacitats). La cadira Joëlette és un exemple on s’anul·len totes les capacitats de la persona i esdevé completament depenent. Hem de continuar pensant i treballant per buscar alternatives.

Atenció centrada en la persona

Al ser persones voluntàries, estarem donant una atenció a les persones. Convé donar la millor atenció possible per tal d’establir vincles i connexions significatives. Per aquesta raó, proposem donar una atenció centrada en la persona.

L’atenció centrada en la persona (ACP) és aplicable per a qualsevol persona que dona atenció a altres persones, parteix dels següents principis:

  • Educar i empoderar la persona. La persona prendrà les decisions per ella mateixa, nosaltres l’ajudarem, ensenyarem i acompanyarem per prendre la millor decisió.
  • És equitativa i igual per a tothom.
  • L’atenció ha de ser flexible: adaptant-se a la persona tenint en compte els seus objectius, preferències i capacitats i no al revés.
  • Les persones que atenen cal que es posin al lloc de la persona (empatitzar), respectar-la i valorar-la.
  • Veure i entendre les persones des d'una perspectiva biopsicosocial, la qual entén a les persones com a éssers complexes que poden ser influenciades per molts factors diferents (biològics, psicològics i socials), i que aquests factors poden influenciar-se entre si. El contrari d’un paradigma biopsicosocial seria, únicament centrar-se en uns factors i oblidar la resta. Un exemple, en el cas d’un metge, podria ser centrar-se únicament en la malaltia de la persona i oblidar com se sent i quins comportaments té envers ella. Un equip multidisciplinari ajudarà a donar valor, comprendre i tenir en compte totes les dimensions de la persona. 

Un dels objectius de l’ACP és ensenyar les persones a autogestionar les seves limitacions a través d’un programa que s’adapti a la seva singularitat i context, amb l’objectiu d’entrar en un procés eficient d’empoderament i millora a llarg termini.

Procés i visió a llarg termini

És important centrar-nos en el procés i buscar una tendència positiva al llarg del temps, en lloc de centrar-nos en resultats aguts.  En la societat que vivim es valora la fita final d’un procés: fer un cim, fer una ultramarató, presentar un treball... Totes aquestes fites són la punta de l’iceberg que han requerit un procés. És la dedicació i la constància diària que permeten arribar al repte i assolir-lo sense dificultats ni conseqüències. A més, aquesta punta de l’iceberg és un moment fugaç que ve i se’n va, per aquesta raó, cal donar molta importància a gaudir del camí i assolir aquesta constància que permetrà assolir grans reptes.

La natura com espai terapèutic

Quan parlem dels beneficis de les activitats físiques en entorns naturals cal tenir en compte modalitats específicament terapèutiques com és l’Adventure Therapy (Teràpia d’Aventura, TA) on en molts països és ja una especialitat sanitària. La TA és una forma d’intervenció que involucra activament les persones participants en diferents activitats acomplides, preferentment, a la naturalesa, com per exemple activitats de creació de confiança, de resolució de problemes, de jocs cooperatius, d’aventura (escalada, senderisme, muntanyisme, etc.) o d’expedicions pel desert per a facilitar experiències significatives que els permeti potenciar un canvi en el seu desenvolupament general. Tot i que és una aproximació encara desconeguda per a la majoria de professionals de la salut, té un recorregut de més de quaranta anys de desenvolupament, sobretot en països com els Estats Units, Canadà, Alemanya, Bèlgica, Austràlia o Nova Zelanda.

Definició de Teràpia d’Aventures (TA)

Aquesta diversitat metodològica i de programes ha propiciat que també s’hagin utilitzat múltiples termes per a definir aquest tipus d’intervencions que utilitzen les activitats al medi natural, tals com: programes d'aventures terapèutiques (Wichmann, 1991), Adventure-Based Counselling (Fletcher & Hinkle, 2002; Schoel & Maizell, 2002), Wilderness Adventure Therapy (Russell et al., 2000; Russell, 2001), Wilderness Adventure Therapy (Crisp, 2006), Wilderness Experience Programs (Friese et al., 1998), Experiential Challenge (Roland et al., 1987), Outdoor Adventure Pursuits (Ewert, 1989), Outdoor Behavioral Healthcare (Russell, 2002), Bush adventure therapy (Pryor, 2005), Therapeutic camping (Brown, 2005) i Wilderness Therapy (Bacon i Kimball, 1989; Davis-Berman & Berman, 1994; Russell, 2001).

Tot i les diferències terminològiques, totes tenen una base comuna dins les teràpies experiencials amb múltiples similituds i es podrien anomenar de forma genèrica amb el terme de TA (Crisp, 1998; Gass, 1993a).

Així doncs, per a buscar una definició general, proposem la que descriuen uns dels màxims exponents com són Gass, Gillis i Russell (2012) que defineixen la TA com l'ús prescriptiu d'experiències d'aventura proporcionades per professionals de la salut mental, realitzades sovint en ambients naturals que involucren kinestèsicament a les persones participants en l’àmbit cognitiu, afectiu i conductual.

Programes de Teràpia d’Aventures (TA)

Els diferents programes i metodologies queden englobats amb un denominador comú que és la utilització de les activitats realitzades bàsicament en entorns naturals per a realitzar intervencions psicològiques o de caràcter social que impliquen una participació individual o grupal amb aprenentatge de les normes comunitàries establertes amb una finalitat general de desenvolupament personal. Perquè una activitat executada al medi natural pugui ser considerada com a TA ha d’implicar una metodologia que involucri diferents activitats o reptes que comportin un gran risc percebut per a portar a terme una intervenció, sigui per si mateixa o com a complement a altres intervencions.

La majoria dels estudis publicats són en relació amb persones joves amb trastorn mental, addiccions, en risc d’exclusió social o supervivents de càncer. Els estudis recents sobre addiccions han reportat beneficis en l’autoestima o l’autoeficàcia i els programes de TA podrien ser una eina terapèutica complementària a l’abordatge tradicional d’aquest tipus de problemàtica (Panagiotounis, et al., 2020).

La TA pot ser una intervenció eficaç sobretot quan es realitza en entorns naturals i es podria integrar també dins d’entorns de treball social, especialment, dirigits a infants i adolescents. Chan et al. (2020) reporten efectes positius de la TA sobre l’activitat física, la fatiga, l’angoixa i la qualitat de vida dels pacients amb càncer infantil, adolescents i dels adults joves. Es destaca la necessitat de desenvolupar i incorporar les intervencions de TA a una població determinada i avaluar la seva efectivitat i eficàcia.

En aquest camp més específicament terapèutic és on (en la línia que marca actualment Europa de promoure els equips multidisciplinaris) podria confluir diferent personal professional sanitari amb personal tècnic esportiu de muntanya o persones titulades d'ECAM per aconseguir no només un benefici en salut, en inclusió social, millora de la qualitat de vida sinó constituir una veritable eina terapèutica en el medi natural.

Teràpia d’Aventures (TA) a CIM Project

Partint de les bases conceptuals de l'Adventure Therapy en CIM Project estudiarem la utilització de diferents activitats en la naturalesa i la muntanya per a realitzar una intervenció tant en l'àmbit de la fisioteràpia com de la psicologia, comptant, per a això, amb el treball en equip del personal tècnic esportiu de muntanya i professionals sanitaris, per a la promoció de la salut.

Utilitzant una metodologia experiencial però amb base en la teràpia cognitiva conductual hem dissenyat un projecte propi que ens serveixi per a potenciar, al màxim, els beneficis que ens poden aportar les activitats que duem a terme a la naturalesa i a la muntanya. Per tant, és molt necessari continuar investigant per a determinar els efectes propis de la TA com a intervenció dels efectes pel simple contacte amb entorns naturals i és un dels projectes que desenvoluparem des de CIM Project.

És un projecte que es desenvolupa formant grans equips humans de personal tècnic esportiu de muntanya, personal graduat voluntari, professionals sanitaris i persones usuàries amb o sense patologies per a continuar investigant el potencial terapèutic que tenen les diferents activitats dutes a terme al medi natural o a la muntanya.