Cada vegada penso amb més profunditat i certesa que el temps no és lineal, sinó mental, igual que les distàncies. Quan ens ho passem bé, el temps pot passar volant; aquest mateix temps, en una situació d'angoixa, patiment o avorriment, pot ser etern. Dos segons poden ser eterns i infinits en un instant d'amor o connexió entre dues persones, i dos segons també poden canviar el transcurs de tota una vida.


Amb les distàncies passa el mateix: hi ha distàncies que ajuden, altres poden ser enormes entre dues persones, estant físicament al costat, ja que poden estar a centenars de quilòmetres entre ambdues... No t'ha passat a tu també?

No seguiré, no fos cas que les persones lectores s'avorreixin, vivim en dies estranys, on tots volem ser pràctics i, per desgràcia, no pensar ni aprofundir. Imagino que us estareu preguntant a què ve tot això, i què té a veure amb la sortida que vam fer de la ruta Prehistòrica de la Roca del Vallès, més del que sembla a priori. No pretenc ser un gran escriptor, però sí algú que us faci sentir que vau estar a la mateixa sortida on vaig estar realitzant les meves pràctiques.

El dia començava fent-nos sentir que les hores no passaven per als que estàvem presents, sinó que només passaven per a la resta del món. El conductor de l'autocar es va equivocar de ruta. Un petit descuit que va poder tornar a situar-nos en el camí però que ens va fer sentir que el camí era etern. Estàvem a metres del nostre destí quan l'autocar es va avariar en un pendent i els últims metres se'ns van fer eterns perquè vam haver de caminar una mica més del que esperàvem i algunes persones es van espantar. Gràcies a les persones voluntàries que anaven a l'autobús, es van poder gestionar els incidents ràpidament, però el temps semblava que no passava molt de pressa. Almenys per a mi.

Comencem la ruta! En aquesta ocasió, jo em vaig quedar amb altres persones d’ “escombra”. No de les que escombren, sinó de les que tanquen el grup. Ningú pot anar darrere de la persona escombra. D'aquesta manera garantim que ningú es quedi enrere, i amb això, es pugui perdre. La persona escombra porta un walkie-talkie per estar connectada amb altres persones de l'entitat i poder així anar comentant qualsevol necessitat o informació.

Estàvem de camí als dòlmens quan vam haver de fer una parada que al principi em va semblar eterna. No sabia per què paràvem tant de temps i per què a les persones organitzadores de l'entitat els semblava bé. Jo anava amb la persona responsable de l'entitat fent d'escombra aprenent en tot moment i sobretot descobrint de nou com de relatiu és el temps. No va ser fins a gairebé 200 metres del recorregut que vaig entendre que el que per a mi era senzill com caminar estava sent tot un món per a altres persones. Per això, paràvem constantment i anàvem en últim lloc perquè no es tracta de córrer sinó d'arribar, no es tracta de forçar sinó de fer les coses al ritme adequat per a les persones del grup.

Vam arribar a la meta en un temps de plaer i felicitat per a totes les persones i completament relatiu. Al final del camí hi havia un dolmen impressionant de mida colossal. Un que encara segueix sent testimoni presencial de milers d'anys. Si aquesta roca pogués parlar!

Tota una experiència i aprenentatge. Per a aquestes roques mil·lenàries, el temps no existeix, segueixen vivint en un etern present, on van passant les civilitzacions humanes, mentre aquestes roques inerts són testimonis d'altres temps immemorials. Per a mi, una vegada més, la distància tampoc existeix, persones van fer metres que en el sentit d'altres van ser quilòmetres i quilòmetres. Una gran satisfacció, al poder parar i seguir per arribar a veure el dolmen, gràcies al treball en equip. Un acompanyament en un entorn de seguretat on ens sentim satisfets, en constant aprenentatge. Una petita distància pot ser un gran repte o no. Unes hores poden ser dies. El temps és relatiu en tots els sentits, oi que sí?